Una exposició dins d’una exposició. L’espai amb fotografies del subsòl de l’Eixample de Barcelona del fotògraf Joan Fontcuberta (Barcelona,1955), dins de l’exposició Cerdà i la Barcelona del futur. Realitat versus projecte (CCCB), és una delícia. A la manera de Nadar (Lió 1820–París 1910), que ens va fer conèixer les entranyes de París, Fontcuberta penetra el subsòl revestit amb la seva càmera, un potent flaix i un ajudant. Un Indiana Jones en l’art de copsar l’instant caminant sobre una catifa d’escarabats i entre rates de la mida dels conills.
Memòria del subsòl. Mai no hagués imaginat tanta bellesa sota els carrers que transitem. Imatges que ens transporten a les que ens han ofert els artistes moderns més visionaris: dels gravats de grutes de Piranesi als quadres matèrics de Tàpies o de Soulages. Semblen sortides de la natura mateixa, com el túnel que recorda les coves d’Artà a Mallorca. Fotografies potents amb textures tàctils, escultòriques.
Les obres —excel•lentment emmarcades— es presenten juntament amb una pel•lícula en blanc i negre de l’autor mateix, en què s’endinsa en el metro de Barcelona i ens mostra el recorregut entre les estacions. El vídeo lliga les imatges. I de sobte, la càmera mira el cel i veiem fragments de la ciutat com si els túnels del metro tinguessin claraboies.
Si una de les grans aportacions d’aquesta exposició tan complexa —només un urbanista en pot treure tot l’entrellat— és l’estudi del subsòl de l’Eixample, l’aportació de Fontcuberta esdevé valuosíssima, perquè reuneix el document gràfic amb els valors plàstics que donen sentit a l’art de la fotografia.
Artur Ramon
Nov 20, 2009
Educaweb.com
Dijous passat vaig assistir als premis Educaweb al foyer del Palau de la Música. Vesprejava i entrar en el temple del saqueig em va produir una certa esgarrifança. L’ambient festiu, la gent majoritariament jove i tot plegat tenia un to cosmopolita que contrarestava la tristesa de saber-me en el palau del fantasma Millet. Si tancava els ulls em podía trobar a Londres o a Paris o a Nova York, o tanmateix a una Barcelona culta i civilitzada que de tant en tant encara sobresurt entre tanta miseria moral i decadència civil.
Educaweb és un projecte d’orientació educativa que neix el 1998 i que es desenvolupa a través de diverses activitats entre les quals destaca la del portal que els dona nom. Una pàgina web creada per a estudiants, educadors, orientadors que vol donar resposta al món de l’orientació profesional, tot sabent que orientar no és fàcil com deia l’eslogan d’aquesta edició dels premis. Vaig asseure’m per a escoltar els parlaments dels responsables del projecte i d’alguns representants de l’Administració i entre les paraules vaig reflexionar sobre una idea que no em va deixar d’obsessionar. El contrast entre el que representa el món educaweb i la malaurada realitat d’aquell espai musical. Com el seu nom indica, educaweb fonamenta la seva activitat en potenciar i prioritzar l’educació com a compromís vital de l’individu en la societat. Només les civilitzacions que apostin pels valors que comporta l’educació des d’un punt de vista global, -formació,aprenentatge, esforç- podran sortir de la situació actual en la que es troben. No recordo quin dels ponents va sintetitzar molt clarament el problema dient que fins ara s’havia apostat per un model a curt plaç que primava els resultats immediats i l’èxit professional per sobre els fonaments de la formació. Ara calia canviar el model i apostar per la formació per tal d’aconseguir resultats en un horitzó a llarg plaç. Es tracta de formar individus potents per a la societat i no futurs especuladors. Però perquè això passi caldrà transformar transversalment no només el sistema educatiu i les escoles sinó també els valors a les families que es allà on comença el perquè de tot plegat.
Un amic m’ensenyava ahir dues vinyetes sortides de la premsa portuguesa. En una, que duia la data del 1969, es veía a uns pares demanant a un nen al costat de la mestre: “per què treus aquestes notes?” tot renyant-lo. En l’altra, amb data 2009, es veía a uns pares i un nen assetjant a una mestra i demanant-li explicacions sobre aquelles notes. El missatge que hi ha darrera d’aquestes imatges explica clarament com ha canviat el punt de vista, el criteri en l’educació, discurs que ha estat molt ben argumentat per l’assagista Rafael Sánchez Ferlosio quan parla dels “burriquitos con chándal”, és a dir, dels nens que van a l’escola pensant que van a un club de tennis. L’escola és la condensació de la societat en l’espai i en el temps i cal relacionar-se amb respecte als mestres i als companys. Respecte, esforç, aprenentatge: educación.
Com a cloenda, només felicitar als responsables d’aquest projecte sorgit des de la iniciativa privada i desenvolupada amb entusiasme, rigor i voluntat de servei. Enhorabona!.
Artur Ramon i Navarro
www.entransversal.blogspot.com
Educaweb és un projecte d’orientació educativa que neix el 1998 i que es desenvolupa a través de diverses activitats entre les quals destaca la del portal que els dona nom. Una pàgina web creada per a estudiants, educadors, orientadors que vol donar resposta al món de l’orientació profesional, tot sabent que orientar no és fàcil com deia l’eslogan d’aquesta edició dels premis. Vaig asseure’m per a escoltar els parlaments dels responsables del projecte i d’alguns representants de l’Administració i entre les paraules vaig reflexionar sobre una idea que no em va deixar d’obsessionar. El contrast entre el que representa el món educaweb i la malaurada realitat d’aquell espai musical. Com el seu nom indica, educaweb fonamenta la seva activitat en potenciar i prioritzar l’educació com a compromís vital de l’individu en la societat. Només les civilitzacions que apostin pels valors que comporta l’educació des d’un punt de vista global, -formació,aprenentatge, esforç- podran sortir de la situació actual en la que es troben. No recordo quin dels ponents va sintetitzar molt clarament el problema dient que fins ara s’havia apostat per un model a curt plaç que primava els resultats immediats i l’èxit professional per sobre els fonaments de la formació. Ara calia canviar el model i apostar per la formació per tal d’aconseguir resultats en un horitzó a llarg plaç. Es tracta de formar individus potents per a la societat i no futurs especuladors. Però perquè això passi caldrà transformar transversalment no només el sistema educatiu i les escoles sinó també els valors a les families que es allà on comença el perquè de tot plegat.
Un amic m’ensenyava ahir dues vinyetes sortides de la premsa portuguesa. En una, que duia la data del 1969, es veía a uns pares demanant a un nen al costat de la mestre: “per què treus aquestes notes?” tot renyant-lo. En l’altra, amb data 2009, es veía a uns pares i un nen assetjant a una mestra i demanant-li explicacions sobre aquelles notes. El missatge que hi ha darrera d’aquestes imatges explica clarament com ha canviat el punt de vista, el criteri en l’educació, discurs que ha estat molt ben argumentat per l’assagista Rafael Sánchez Ferlosio quan parla dels “burriquitos con chándal”, és a dir, dels nens que van a l’escola pensant que van a un club de tennis. L’escola és la condensació de la societat en l’espai i en el temps i cal relacionar-se amb respecte als mestres i als companys. Respecte, esforç, aprenentatge: educación.
Com a cloenda, només felicitar als responsables d’aquest projecte sorgit des de la iniciativa privada i desenvolupada amb entusiasme, rigor i voluntat de servei. Enhorabona!.
Artur Ramon i Navarro
www.entransversal.blogspot.com
Nov 14, 2009
Octubre
Visc en una casa de pisos acabada de construir. De fet, nosaltres som els primers colonitzadors d’aquest edifici modern construït sobre les runes d’una casa d’estiueig quan Sarrià era un poble. Viure sense veïns té els seus avantatges i els seus inconvenients. La llibertat de estar sol, de poder fer soroll sense patir, i la sensació que si passa alguna cosa estàs sol com un mussol. M’agrada quan em llevo veure el quadre que em dona la finestra oberta a la Ronda i que em recorda els paisatges urbans de Alejandro Quincoces. Es l’únic quadre que tinc a casa i canvia segons la llum i el moviment. Avui plou i tot és una bombolla de grisos. Malenconia. Octubre.Surto al carrer i una fira de poble dorm després dels excessos de la nit. A can Foix em rep el bust en bronze del poeta i unes dependentes sortides d’un conte del poeta. No goso preguntar si es diuen Gertrudis o nom semblants. Es una pastisseria que podria ser un cafè com els de Viena però es queda a mig camí amb un annexa amb barra del tot inadequada per prendre l’esmorzar mentre repasses allò que no diu La Vanguardia que sovint és més del que diu. Avui puja l’euro i Millet no es empresonat. A l’ipod sona Brell i Madelaine, musica que acompanya aquest matí nou i trist. “Il pleut com tout la semaine, Madelaine”. Brell té aquesta cosa de soufflé dels francesos que m’agrada.. Sona ,però, antic, llunyà. Octubre.
Llegeixo Julià Guillamon i és una manera de comunicar-nos. M’agrada saber que està en forma i que corre Diagonal enllà. Crec que no he tornat a córrer per la Diagonal d’ençà que sortia fa vint anys de la caserna del Bruc vestit amb aquell uniforme sòrdid i corrent en rajada. Només recordo la catifa de fulles brunes que també xutava a la rive gauche. Imaginem-nos que Barcelona fos Paris, i l’asfalt de la Diagonal el Sena i imaginem en Julià corrent a prop del riu i pujant el parc Turó que seria Palais Royal, just darrera la Comedie, allà on van viure i morir Colette i Cocteau. Barcelona mai no serà París però la melangia és la mateixa a l’octubre, la tardor morint i deixat pas a l’hivern. Si Paris fos una dona li diria: “moi je t’offrirai des perles de pluie venus de pays où il ne pleut pas”…Octubre.
Artur Ramon i Navarro
Müller versus Muter
Porto al gabinet a tres artistes provinents de l’est que les associo per pura fonètica: la recentment guanyadora del premi Nobel de literatura, la romanesa-alemanya Herta Müller (Timisoara, 1953), la polonesa Mela Muter (Varsòvia,1876-1967), pintora que va viure i exposar entre nosaltres. De Herta Müller tinc poc a dir, fa poques setmanes que la conec i he llegit alguns fragments de la seva prosa polida com un diamant: subjecte, verb i predicat, com volia Josep Pla. La seva figura fràgil i el seu cabell decó em recorda la de la chanteuse i actriu Lotte Lenya (Berlín 1900-Nova York 1981), la veu de Brecht i dona de Kurt Weill, el qual va dir: “ es una pesima mestresa de casa, no sap llegir música però quan canta el públic l’escolta com si fos Caruso”. Tres dones d’origen jueu de noms enigmàtics.Mela Muter es va formar a Varsòvia i va pasar per París a primers de 1900. El 1911 va exposar a la sala Dalmau de Barcelona. De Muter (www.melamuter.blogspot.com) admiro la seva pintura de pinzellada nerviosa, forta, amb la que tant copsa els paisatges de Girona, cap a 1914, com els retrats on condensa la carrega psicològica del personatge, com aquest cap de nena que em mira entre els prestatges, inquieta, turmentada, una nena que em recorda tant a Herta Müller com a Lotte Lenya, una imatge desposseïda de l’erotisme de Balthus, vora el cocodril.
Artur Ramon
Les quatre-centes famílies de Millet
De camí a la sala de juntes, l’assessor passa per un passadís folrat de monografies d’artistes, ordenades alfabèticament, i a l’alçada de la lletra “M” exclama: “Millet!”. Increïble. Ara resulta que el pròcer català dona nom a un dels millors pintors que ha donat França a la història de l’art. Això acostuma a passar. Molta gent desconeix que quan demanen un Carpaccio en un restaurant utilitzen el nom d’un dels gran pintors venecians del segle XVI: la carn crua ha suplantat la memòria del fascinant pintor de la Tempestat.
Félix Millet porta uns dies tranquil perquè s’ha adonat que l’actualitat avança molt ràpida i que el seu cas ja no ocupa les portades dels diaris. Ara toquen altres temes i altres protagonistes i ell s’ho pot mirar tot des d’una certa distància encara que sap que el malson continua i que ni la dona, ni els fills encara no li parlen. Pobre diable!. No em va sobtar gens que anés a declarar sense corbata i sense afaitar, ni que donés les culpes al seu ex-col.laborador i ex-amic Montull. Tampoc em va escandalitzar que fes pagar als seus consogres la meitat dels gastos del casament quan tot ho pagava el Palau. Un personatge d’aquesta moral ens remet al Dant: “l’avara povertà dei catalani” i és pròpia d’un conte de Dickens o d’una nouvelle de Balzac. La Comèdia catalana té en Millet el seu protagonista i retrata la prepotència de la nostra burgesia, falsament il•lustrada, falsament patriòtica, una burgesia que es radicalment falsa i que es creu sempre molt més del que realment és. Les quatre-centes famílies que es troben a tot arreu, del Palau al Camp Nou, del Circulo al Liceo, del Polo al Barcino. Un burgesia basada en l’aparença, arbitraria, sense consistència que fa veure que li agrada la música quan va al Liceu o al Palau i que li agrada l’art quan fa veure que veu exposicions o que compra la darrera firma d’un pintor de fama. Sí, una burgesia que compra firmes, que compra música, que compra opera i que no li agrada res més que parlar de diners o de minyones. Una vegada el fill d’un d’aquests burgesos davant d’una posta de sol a la costa amalfitana, va retallar el paisatge amb les mans i va cridar “el compro”. Gent que es pensen que ho poden comprar tot, des d’un paisatge fins a un país. Una burgesia que es posa la ma al pit cada vegada que canten els segadors o el Cant de la Senyera o el Virolai però que a casa parlen en castellà que sempre fa més fi o no diguem quan sopen a Madrid transvestits d’esquirols. Ja sabíem que eren així, ara hem descobert que alguns, a més a més, roben. Amb aquesta genteta no podem anar en lloc, ni construir res.
Retornant a Jean-François Millet (1814-1875), vist en retrospectiva queda ancorat al seu temps, decadent. A diferència de Corot o de Fantin Latour- per cert, fluixa la retrospectiva de la Thyssen a Madrid-, que tenen alguna cosa d’intemporals, Millet és molt decimonònic pels temes que tracta i per la tècnica que utilitza com li passa a Fortuny. El propi Àngelus que es la seva pintura més coneguda té un to moralitzant, de lliçó social que intriga. Els dibuixos de Millet, en canvi, son poc coneguts però molt més interessants, especialment els carbons de dones nues rembrandtianes d’erotisme subtil.
Ara, allà on Millet va excel•lir fou en els quadres de gran format de pastorals i al•legories,obres que van influir al català Eduard Pascual Monturiol un artista per a reivindicar. Es paradoxal que les imatges sorgides de la creativitat de Jean-François Millet constitueixen un ideari moral sobre els valors del treball contrastin amb l’avarícia delictiva del nostre malaurat Félix Millet, l’anti-exemple de la burgesia catalana, allò que mai no hauríem de ser, ni de permetre que existís. Si Catalunya ja no anava massa bé d’autoestima, només li falten els saquejadors del Palau i els pretorians de Soto del Real per acabar-nos d’enfonsar en la misèria moral, en la decadència. Ens anirà bé, però, despertar-nos del somni de superioritat que vehement ens sostenia. Som iguals que els marbellis, els madrilenys, o els valencians. Ni millors, ni pitjors. Homes que no saben nadar en l’abundància perquè pertanyen a un món sense valors, sense cultura, sense civilització, un mon que inclou tant els ambiciosos i socials (sempre ressentits), els nou-rics que vesteixen a la manera de Camps i es tallen el cabell a Iranzo o les famílies catalanes de tota la vida. No hi ha un pam de net en aquesta trista i malaurada terra i tant que ens sabíem idealment perfectes. Què Déu ens perdoni!.
Artur Ramon i Navarro
Félix Millet porta uns dies tranquil perquè s’ha adonat que l’actualitat avança molt ràpida i que el seu cas ja no ocupa les portades dels diaris. Ara toquen altres temes i altres protagonistes i ell s’ho pot mirar tot des d’una certa distància encara que sap que el malson continua i que ni la dona, ni els fills encara no li parlen. Pobre diable!. No em va sobtar gens que anés a declarar sense corbata i sense afaitar, ni que donés les culpes al seu ex-col.laborador i ex-amic Montull. Tampoc em va escandalitzar que fes pagar als seus consogres la meitat dels gastos del casament quan tot ho pagava el Palau. Un personatge d’aquesta moral ens remet al Dant: “l’avara povertà dei catalani” i és pròpia d’un conte de Dickens o d’una nouvelle de Balzac. La Comèdia catalana té en Millet el seu protagonista i retrata la prepotència de la nostra burgesia, falsament il•lustrada, falsament patriòtica, una burgesia que es radicalment falsa i que es creu sempre molt més del que realment és. Les quatre-centes famílies que es troben a tot arreu, del Palau al Camp Nou, del Circulo al Liceo, del Polo al Barcino. Un burgesia basada en l’aparença, arbitraria, sense consistència que fa veure que li agrada la música quan va al Liceu o al Palau i que li agrada l’art quan fa veure que veu exposicions o que compra la darrera firma d’un pintor de fama. Sí, una burgesia que compra firmes, que compra música, que compra opera i que no li agrada res més que parlar de diners o de minyones. Una vegada el fill d’un d’aquests burgesos davant d’una posta de sol a la costa amalfitana, va retallar el paisatge amb les mans i va cridar “el compro”. Gent que es pensen que ho poden comprar tot, des d’un paisatge fins a un país. Una burgesia que es posa la ma al pit cada vegada que canten els segadors o el Cant de la Senyera o el Virolai però que a casa parlen en castellà que sempre fa més fi o no diguem quan sopen a Madrid transvestits d’esquirols. Ja sabíem que eren així, ara hem descobert que alguns, a més a més, roben. Amb aquesta genteta no podem anar en lloc, ni construir res.
Retornant a Jean-François Millet (1814-1875), vist en retrospectiva queda ancorat al seu temps, decadent. A diferència de Corot o de Fantin Latour- per cert, fluixa la retrospectiva de la Thyssen a Madrid-, que tenen alguna cosa d’intemporals, Millet és molt decimonònic pels temes que tracta i per la tècnica que utilitza com li passa a Fortuny. El propi Àngelus que es la seva pintura més coneguda té un to moralitzant, de lliçó social que intriga. Els dibuixos de Millet, en canvi, son poc coneguts però molt més interessants, especialment els carbons de dones nues rembrandtianes d’erotisme subtil.
Ara, allà on Millet va excel•lir fou en els quadres de gran format de pastorals i al•legories,obres que van influir al català Eduard Pascual Monturiol un artista per a reivindicar. Es paradoxal que les imatges sorgides de la creativitat de Jean-François Millet constitueixen un ideari moral sobre els valors del treball contrastin amb l’avarícia delictiva del nostre malaurat Félix Millet, l’anti-exemple de la burgesia catalana, allò que mai no hauríem de ser, ni de permetre que existís. Si Catalunya ja no anava massa bé d’autoestima, només li falten els saquejadors del Palau i els pretorians de Soto del Real per acabar-nos d’enfonsar en la misèria moral, en la decadència. Ens anirà bé, però, despertar-nos del somni de superioritat que vehement ens sostenia. Som iguals que els marbellis, els madrilenys, o els valencians. Ni millors, ni pitjors. Homes que no saben nadar en l’abundància perquè pertanyen a un món sense valors, sense cultura, sense civilització, un mon que inclou tant els ambiciosos i socials (sempre ressentits), els nou-rics que vesteixen a la manera de Camps i es tallen el cabell a Iranzo o les famílies catalanes de tota la vida. No hi ha un pam de net en aquesta trista i malaurada terra i tant que ens sabíem idealment perfectes. Què Déu ens perdoni!.
Artur Ramon i Navarro
Oct 22, 2009
La lleona
La primera peça que vaig comprar per al meu gabinet de curiositats va ser un crani de lleona. El vaig trobar a Els Encants i em va atraure la seva mirada buida i el preu del tot raonable. A més, vaig regatejar perquè li faltava un ullal i les mandíbules no encaixaven. El venedor amb va dir que venia d’una casa molt distingida i que havia estat durant molts anys al rebedor en forma de catifa. Recordo que aquell home no tenia paper d’embolicar i que al metro la gent, sense dissimular, em mirava encuriosida.Com tenia un ullal perfecte, el meu restaurador va fer un motlle i en guix (en vori hagués estat massa car) va reproduir el que faltava i va encaixar perfectament les mandíbules: semblava que hagués mort així. D’aquesta manera, va estar-se un temps al meu gabinet fins que un dia, visitant la casa d’uns senyors de Barcelona on vaig comprar alguns gravats i mentre prenia el té amb la senyora va sortir el tema del gabinet de curiositats i de la meva obsessió per arreplegar cranis de bèsties. I aquella dama em va comentar que a la seva casa familiar hi havia una catifa amb el cap i la pell d’una lleona dissecada que havia venut a un brocanter dels Encants. Li vaig comentar que aquella lleona era possiblement la meva (no crec que es venguin tantes catifes de lleona a la ciutat) i ella, sense dir res, es va aixecar i del calaix de l’escriptori va treure un ullal de marfil, lluentíssim, tot dient: “quan van venir a buscar-la es van deixar aquesta peça que li anirà bé a vostè per tornar-la a lloc”…
Artur Ramon i Navarro
Pubublicat a l'AVUI, 22/10/2009
memòria, feble memòria
El president Pujol està de promoció. Com una estrella de rock o un premi Nobel de literatura, promociona la segona part del seu llibre, Memòries. Temps de construir (1980-1993) l’apartat més sucós de la seva vida perquè és el que aplega el seus anys al Govern. No he tingut temps de llegir-les i tampoc no sé si ho faré ( hi ha massa clàssics que m’esperen a l’estudi) però he anat seguint les entrevistes que per terra, mar i aire li han anat fent i no m’ha sorprès tant la seva innata capacitat per tirar pilotes fores a preguntes incomodes sinó com ha afrontant certs temes candents, especialment el de la seva successió com a líder de CIU. Ara resulta que sempre va tenir clar que Miquel Roca era el seu successor natural però que no van coincidir en el calendari. Meravellós!.
És indubtable que Jordi Pujol ha estat un dels polítics més interessants i consistents que ha donat la democràcia. Una vegada li vaig preguntar si estava d’acord amb aquella sentència clàssica que diu que els homes polítics només miren les següents el.lecions i els homes d’estat miren a la següent generació. I ell em va respondre amb una pregunta: I vostè quina classe de polític creu que he estat jo?. I li vaig contestar, amb sinceritat i sense voler afalagar-lo, que ell havia estat els dos homes a l’hora, és a dir, l’estrateg i l’estadista, difícil simbiosi que explica tants anys manant. Maragall no va ser ni una cosa ni l’altre i així li va anar i Montilla és només l’estrateg que es tanca, com un petit Napoleó, amb Zaragoza i Iceta a controlar tot el poder a Catalunya. Pujol sabia nedar i guardar la roba i reinventar-se constantment, qualitats de vàlua en un polític. Però el que em fascina es el seu do per fer de la memòria literatura i quedar-se tan ample. O es que ningú recorda com Pujol va anar erosionant a Roca i el roquisme dins de Convergència per imposar la seva casta?, o es què ningú sap com Mas va arribar amb el suport del clan Pujol-Ferrusola?. De què parla quan diu que entre ell i Roca no hi va haver més que un desencaix en el calendari?. Roca, tothom ho sap, era la solució de continuïtat natural dins de Convergència, l’home cridat a seguir construint el país (en lèxic pujolià) al partit i al Govern. I Roca no va tirar la tovallola per dedicar-se a la seva carrera professional com ens vol vendre, sinó que al veure truncades les seves expectatives de poder, va anar renunciant als càrrecs per a refugiar-se en la seva carrera d’advocat, la qual, per cert, li ha anat molt bé. Trencar la cadena darwiniana-convergent ha representat, representa i representarà anys a l’ombra del tripartit.
Estem immersos en una època sense lideratge, d’ortodòxia de partit, i personatges com Pujol es troben a faltar. Ara bé, una cosa es que hi ha hagi un dèficit de líders i l’altra, ben diferent, es parlar del passat tant subjectivament, sense cap autocrítica, oblidant tanta gent que et van ajudar a construir el país. Us confessaré la veritable raó per la qual no vaig comprar les memòries pujolistes. Vaig anar directe a l’índex onomàstic i vaig sentir la lleu esgarrifança de la injustícia al veure quanta noms que hi havien de ser no hi eren i quant que hi eren no haguessin hagut de ser. Entre ells, en galerades, potser va desaparèixer un tal Millet que ara ja fa nosa i fa mig any era un prohom patriòtic del país.
Artur Ramon i Navarro
És indubtable que Jordi Pujol ha estat un dels polítics més interessants i consistents que ha donat la democràcia. Una vegada li vaig preguntar si estava d’acord amb aquella sentència clàssica que diu que els homes polítics només miren les següents el.lecions i els homes d’estat miren a la següent generació. I ell em va respondre amb una pregunta: I vostè quina classe de polític creu que he estat jo?. I li vaig contestar, amb sinceritat i sense voler afalagar-lo, que ell havia estat els dos homes a l’hora, és a dir, l’estrateg i l’estadista, difícil simbiosi que explica tants anys manant. Maragall no va ser ni una cosa ni l’altre i així li va anar i Montilla és només l’estrateg que es tanca, com un petit Napoleó, amb Zaragoza i Iceta a controlar tot el poder a Catalunya. Pujol sabia nedar i guardar la roba i reinventar-se constantment, qualitats de vàlua en un polític. Però el que em fascina es el seu do per fer de la memòria literatura i quedar-se tan ample. O es que ningú recorda com Pujol va anar erosionant a Roca i el roquisme dins de Convergència per imposar la seva casta?, o es què ningú sap com Mas va arribar amb el suport del clan Pujol-Ferrusola?. De què parla quan diu que entre ell i Roca no hi va haver més que un desencaix en el calendari?. Roca, tothom ho sap, era la solució de continuïtat natural dins de Convergència, l’home cridat a seguir construint el país (en lèxic pujolià) al partit i al Govern. I Roca no va tirar la tovallola per dedicar-se a la seva carrera professional com ens vol vendre, sinó que al veure truncades les seves expectatives de poder, va anar renunciant als càrrecs per a refugiar-se en la seva carrera d’advocat, la qual, per cert, li ha anat molt bé. Trencar la cadena darwiniana-convergent ha representat, representa i representarà anys a l’ombra del tripartit.
Estem immersos en una època sense lideratge, d’ortodòxia de partit, i personatges com Pujol es troben a faltar. Ara bé, una cosa es que hi ha hagi un dèficit de líders i l’altra, ben diferent, es parlar del passat tant subjectivament, sense cap autocrítica, oblidant tanta gent que et van ajudar a construir el país. Us confessaré la veritable raó per la qual no vaig comprar les memòries pujolistes. Vaig anar directe a l’índex onomàstic i vaig sentir la lleu esgarrifança de la injustícia al veure quanta noms que hi havien de ser no hi eren i quant que hi eren no haguessin hagut de ser. Entre ells, en galerades, potser va desaparèixer un tal Millet que ara ja fa nosa i fa mig any era un prohom patriòtic del país.
Artur Ramon i Navarro
Subscribe to:
Posts (Atom)
