Louis Corinth

En la darrera visita a l’estudi de la pintora i amiga Leticia Feduchi em va deixar un catàleg, el de la mostra antològica Louis Corinth (1858-1925) presentada al Museu d’Orsay de Paris fa just un any.

Corinth és una illa en la història de l’art modern, el seu camí artístic és absolutament personal i intransferible. Es un pintor narratiu, de pinzellada desimbolta com ho foren Hals o Rembrandt, arrelat al tema: història, Bíblia, retrat. Un pintor naturalista marcat per la lliçó de Courbet que observa i anatomitza els instants i els personatges de la vida moderna. Un gran retratista, autoretratista, de flors i natures mortes, de nus que son Freuds avant la lettre. Reutilitza els temes clàssics de la pintura, com la Susanna i els Vells: darrera la cortina s’entreveu la cara de sàtir d’un dels primers voyeurs de la història de l’art. O la Betsabé, carn grossa i blanca, amb el sexe tapat per una roba negra, que ens mira nostàlgica. O l’esgarrifós Botí de guerra on contrasta el cos virginal de l’adolescent de cabells d’or amb el soldat encuirassat: eros i thanatos, teatre i violència, la poesia i l’horror de la guerra.. La tensió d’aquesta parella a la força contrasta amb les dones tan belles com la italiana en sofà groc que no ens deixa veure el rostre, tan sols el cos rosat i nu. O el retrat de Madame Douglas d’ulls banyats de luxuria.Com a través de la pintura Corinth pot despullar la dona del seu amic?, com pot fer visible el seu subconscient de possessió de bellesa d’una manera tan diàfana a través d’un quadre que sembla d’època però que amaga la passió en estat pur?. Hi ha una carta de 1909 en el que el pintor li comenta a la seva dona que passarà uns dies a casa dels Douglas i que intentarà pintar a la senyora tot i que té el nas gros i es massa morena de pell: un detall més per confirmar que no només l’hagués volgut pintar. Tan sols un gran mestre pot transcendir l’ànima a través del seu art i Corinth n’és un encara que no hagi passat en lletres capitals a la història dels grans noms de la història de l’art.

M’agraden els seus autoretrats,-l’artista davant ell mateix- i no tant els rembrandtians que son massa literaris sinó els més originals com el de l’esquelet. Es pinta el dia que fa trenta-vuit anys al seu taller de Munich. A l’esquerra un esquelet de mig cos, a la dreta el pintor amb corbata i mirada alienada. Darrera un gran finestral de l’estudi amb la llum de plom de la capital de Baviera. Contrasta el seu coll de brau, el cap animal, ulls banyats d’alcohol i bigoti de turc i la corpulència del tors amb la simplicitat de l’esquelet. Es un memento mori?. Fins a cert punt. L’esquelet serveix per l’estudi de l’anatomia i era propi en els tallers dels pintors. La originalitat de Corinth està en utilitzar-lo per autoretratar-se. Per a mi és més una afirmació de la vida que una nostàlgia del inevitable final. Obra clau per a entendre el naturalisme europeu en la primera dècada del segle XX.

Corinth treballa a la prima. Pinta ràpidament, amb pinzellades breus i encara humides aplicades directament a la tela. Barreja els colors purs amb una gama de grisos, blancs i negres per a obtindre resultats de gran intensitat en la gama dels grisos. Dibuixant, aquarel·lista, gravador, Corinth depassa els generes i les tècniques.

No em cansaria mai de veure les il·lustracions d’aquest llibre perquè és una lliçó de veritable pintura. Avui que la pintura es perd irremediablement engolada per la frivolitat de les imatges banals de l’art contemporani, reivindico la figura de Corinth i dels seus seguidors, entre ells, la pintura lliure i intel·ligent de la Letícia.

Artur Ramon i Navarro

Don Florentino

En un atac d’originalitat sense precedents, vull parlar-vos de qui vaig tenir el disgust de conèixer fa uns quants anys: Don Florentino Pérez. En una fira d’antiquaris de la capital del Regne el nom del qual no acabo de recordar va comparèixer aquest cavalleret i la seva senyora esposa per a comprar unes grans arques napolitanes de vidres pintats que lluïen al nostre stand. Naturalment, no les van comprar perquè hi ha una llei inexorable en el meu món que diu que hi ha una peça per a cada persona i cada persona per a una peça. El viatge de les obres d’art a vegades coincideix amb el d’algunes persones. Molt sovint, no. El recordo vestit de Cortefiel i recorrent aquell pavelló amb la ombra dels seus guardaespatlles. Llavors Madrid era la capital de les inversions immobiliàries i no eres ningú sinó coneixies i tractaves amb taurons blancs com Don Florentino. En aquells temps era el president dels galàctics i comprava els jugadors a base de talonari demostrant que ell era el que la tenia més grossa (la cartera, of corse).

Ara desafiant la crisi, torna Don Florentino, cavalcant de nou el cavall blanc del madridisme i venent la il·lusió d’un equip de cromos. Ja en té dos: mediàtics, guaperes i bon futbolistes. Un, Kaká, és un seguidor de Crist, l’altra CR9, del Diable vestit de Paris Hilton. Florentino torna per les urgències d’una institució en plena crisi institucional i esportiva. Per què ho fa?. Per vanitat,sí, però també perquè així, com un mag, pot en dues setmanes tirar aigua per apagar de sobte les flames de la desfermada passió blaugrana que tant molesta l’espanyolisme, des dels teladiarios al Congrés. Per molt que Joan Laporta s’esforci i estigui tres vegades tranquil, avui ja no es parla dels èxits blaugranes sinó de l’actualitat obscena del Madrid. L’actualitat va massa ràpida. A més a més, el director esportiu del club blanc ja no és ell aquell energumen engominat sinó un home savi com Valdano que diu que mai no parla de les coses que passen a casa dels altres, tot tancant educadament la boca als nerviosos dirigents blaugranes.

Durant les celebracions dels triples títols cules ja vaig percebre per part d’alguns jugadors (vegis Pique) i alguns afeccionats lleus atacs de madriditis quan llavors el Madrid estava a anys llum de nosaltres i no calia afirmar-nos negant. Ara la madriditis s’ha traslladat als despatxos i caldria que retornés la calma per cinc motius claríssims: 1) Avui per avui, el Barça és molt superior, 2) No només té una estructura fixe de gent de la casa i cracks sinó que, des de Cruyff, té un estil de joc indiscutible que dona resultats: estètica i eficàcia contra èpica i esperit ranci, 3) Don Floren i la seva penya s’estrellaran perquè el model que funcionava el 2000 no és el mateix que pot funcionar al 2010 (el món ha canviat molt entre tant: hi ha crisi, no?), 4) el model Floren és el de qui no sap rés de fútbol i col·lecciona cracks per vendre samarretes: fer un equip és una altra cosa, 5) tenim el millor president, el millor entrenador i els millors jugadors del món com s’ha demostrat enguany: de què ens preocupem?. Cal que superem els nostres complexos d’inferioritat històrics i mirem el futur amb optimisme i serà més bonic guanyar al futbolí de luxe de Don Floren i la quarta al Bernabeu.

Artur Ramon i Navarro

Els Amics de les Arts

La vida et regala, per atzar, moments inesborrables. Divendres 5 de juny, sense anar més lluny, va ser un dia assenyalat no només pel fet del tot remarcable que L’Amic de les Arts veia, vuitanta anys després, la llum sinó també per tot el que va succeir al voltant de la presentació.

Val a dir que el nostre periple sitgetà, - la meva dona i el meu amic Jordi Ainaud m’acompanyaven-, no va començar massa bé. Al menys per a mi. Mai no cal tornar als escenaris de la infantesa, aquella paradís perdut que l’edat adulta et roba ineludiblement. Vora el cementiri on descansen alguns dels meus avantpassats, hi ha una plaça de ciment allà on hi havia sorra i vegetació desordenada que va vorejant la platja sant Sebastià. Un rètol inhàbil escrit a mà assenyala el restaurant Vivero on menjàvem paelles delicioses com si viatgéssim en un transatlàntic sempre ancorat. Pujant el carrer de la Davallada vaig tornar al numero 9 on abans era casa nostra i ara un restaurant que em diuen que és de quarta generació, és a dir, sense cuina. Un restaurant sense cuina és com una casa sense amo: em temo que he anat més enllà de la metàfora. Sigui com sigui, la façana de la casa queda sepultada per una vegetació tropical, excessiva ,i tot té un aire impostat que em va disgustar. La nostàlgia ja no és el que era, que va dir aquell.

Després de donar-me el gust de fer-me amb L’Eco en el quiosc on de petit comprava els cromos, vem adreçar-nos a la sala gòtica del Maricel on ens esperava l’Antoni Sella amb un exemplar del nou L’Amic…a les mans . En un acte més familiar que solemne van parlar el regidor de cultura, el propi Antoni i el Batlle amb un to civilitat ad hoc amb la revista que presentàvem. Sortint i asseguts a les pedres del racó de la calma, l’amic Jordi Ainaud ens va recitar passatges d’un llibre d’Alvaro Cunqueiro en una escena surrealista i bella. Vesprejava i s’acostava la nit i corria un aire de bohèmia que ens transportava quasi cent anys enrere, aire que vem reprendre en el sopar. Asseguts en una llarga taula en un reservat del restaurant la Nansa la conversa passava, ràpida, de l’experiència romano-blaugrana de l’amic Sella a la blaugrana-canaletiana (de Canaletes no de Canaletto of corse) de l’amic Jou. I, de tant en tant, sortia L’Amic … i la necessitat de posar-nos a treballar en el següent numero perquè dues flors comencen a fer l’estiu. Aviat em vaig adonar que allí estàvem reunits alguns amics de les arts, persones de diversa procedència unides per l’esperit de reconstruir un projecte de revista i per amor a l’art. I ho fèiem amb alegria i volent sumar i reconeixent-nos els mèrits, admirant-nos mútuament. Admiro a tots els qui han col·laborat i han escrit, per les seves idees i el seu esforç, un contingut sàviament coordinat per en Francesc Gil i estructurat pels dissenyadors Jordi Ortiz-Patxi Solà amb un gust refinat que troba el punt just entre la tradició i la modernitat.

En un món egoista i vanitós com el d’avui, sorprenen molt trobar persones que es comuniquen i s’impliquen en projectes altruistes com aquest i que tenen la il·lusió per seguir treballant. Persones que remen en una mateixa direcció sense cap altre ambició que recuperar l’esperit de civilitat, el sitgetanisme, amb el qual en Carbonell i en Foix construiren una de les revistes més significatives en els anys d’entreguerres a Catalunya. Tal com va recordar la Vinyet Panyella, alguns joves sitgetants, entre els quals ella i el seu marit, inquiets per a la cultura corrien els dies de Nadal havent dinat per fer sobretaula amb aquells dos grans intel·lectuals justament en el mateix restaurant en el que divendres celebràvem la resurrecció de L’Amic i estic segur que a en Foix i a en Carbonell els hi hagués agradat veure com la seva revista se seguia produint, continuava ben viva, després d’algun intent aïllat, ençà i enllà del temps.

Artur Ramon i Navarro

L'Amic de les Arts

Avui, quan aquestes ratlles vegin la llum, presentarem a la sala gòtica del Museu Maricel la reedició de la revista L’Amic de les Arts, una capçalera mítica en el Sitges dels anys vint. Si hagués de sintetitzar en només quatre punts l’aportació de la Vila a la civilització catalana de la modernitat diria: Rusiñol i el Cau Ferrat, Utrillo-Dearing i el Maricel, i Josep Carbonell i L’Amic de les Arts.

El poeta JV Foix , que hi va col·laborar sovint, es retratava, amb precisió germànica, com un investigador en poesia i un amic de les arts, tot manllevant el títol de la capçalera de la publicació sitgetana on van aparèixer els seus primers escrits. De Foix a Dalí, passant per tants intel·lectuals i artistes, van aportar una nova llum al projecte cultural i de civilitat anterior a la Revolució, en aquells anys vint i trenta que son una collita d’exquisida qualitat. Llavors el país tenia altres coses on aferrar-se ençà i enllà del Barça. Tenia un projecte de civilització articulat a través de la cultura i les revistes i especialment L’Amic de les Arts en foren un dels catalitzadors més útils. La revista de format llençol s’estructurava en diversos apartats que anaven de Sitges al món, de la literatura a l’art i totes les coses de qualitat hi tenien cabuda: de l’art antic al més nou, de les xilografies d’aroma britànic d’en Canyelles o d’en Jou a les figures deliqüescents del primer Dalí o la Maternitat ingresiana de l’Artur Carbonell, de la crítica d’art noucentista de Sebastià Gasch als escrits avantguardistes de Foix, entre els quals em quedo amb Sense simbolisme il.lustrat amb la imatge d’una constel·lació de Miró. Justament en el conte que dona nom a l’assaig hi ha una de les escenes més ingènuament belles i divertides alhora de l’art de Foix quan descriu la reacció de la seva aimada després que el poeta-protagonista li pessigués l’anca: “Mai cap compositor no ha escrit ni escriurà una nota equivalent al crit de Gertrudis llançà, a mitja nit, a plaça oberta”.

L’Amic, sí, una gasseta que nèxia a l’abril de 1926, fa vuitanta i tres anys, amb vocació de servei, independència política i essència o millor esperit (com deien ells) de sitgetanisme. I amb el colofó del Manifest Groc, com una de les úniques reivindicacions amb substància dels nostres intel·lectuals a favor de l’art d’avantguarda. Un crit sincer, sense fingir.

Enguany, el nou L’Amic de les Arts recupera per obra i gràcia dels dissenyadors Jordi Ortiz i Patxi Solà el disseny actualitzat dels darrers números. Els dissenyadors han mirat més el 1929 que el 1926, l’avantguarda que el noucentisme, quan la revista acabava entrevistant al cineasta Luis Buñuel. A través del Consorci del Patrimoni i de l’incansable Antoni Sella i la eficaç Elisenda Casanova,- ai las, quin tàndem!-, ara el rotatiu reneix. Que en moments com els actuals un projecte com L’Amic de les Arts retorni no només explica el treball de persistència que hi ha hagut al darrere sinó la voluntat d’un grup de persones amb voluntat d’incidir activament en el debat de la cultura artística del país prenent Sitges com a fil umbilical. No us en parlaré d’aquest primer numero per prudència: només us demano, a trenc d’alba, que correu a comprar-lo. He tingut el gust i l’honor de poder formar part del Consell de Redacció i escriure-hi i m’emociona pensar que escric en les pàgines que recuperen un dels projectes més potents que ha donat Sitges, allà on en un dels seus números es va anunciar el meu besàvi, Artur Ramon i Vendrell, sense saber que aquell fragment publicitari era una de les petjades amb les que començava la nostra història d’amics de les arts.

Només cal resar a la Verge del Vinyet perquè aquesta flor no sigui fruit d’un sol estiu i que el 2010 celebrem la sortida del segon numero de la ja rebatejada publicació sitgetana.

Artur Ramon i Navarro

Eslògans

Arribant a Barcelona per la Gran Via criden l’atenció les banderoles que ha utilitzat el PSC per a les el-leccions al Parlament Europeu del 7 de juny. Sobre un fons vermell destaquen els caps en grisalla i afilats amb Photoshop d’alguns líders de la dreta : Chricac, Aznar, Bush, Berlusconi i el menys reconeixible Lech Karinski, president de Polònia (deu ser un homenatge al programa de TV3 que tant bé tracta al president socialista i de la Generalitat). La imatge impactant d’aquests caps com un monstre poliforme s’acompanya de l’eslògan: “Ells també volen canviar el món”.

El laboratori del doctor Zaragoza és imaginatiu i en cada campanya els publicistes del PSC ens sorprenen i se superen, sobretot en la manera d’utilitzar demagògicament alguns conceptes. Ja ho van fer amb el famós “si tu no hi vas, ells tornen” de les el.leccions passades que tant bons resultats els hi va donar, especialment a Catalunya, terra que després no han deixat de correspondre amb generositat manifesta i amb gran rigor alhora de complir els compromisos acordats. Zp, aquell gran amic que es feia la foto al palau de la Generalitat amb el primer tripartit, aquell que vem celebrar perquè aportava joventut i talent, com una alenada d’aire fresc en l’Espanya rància del darrer Ansar, Zp, sí, esdevingut Pinoccio, un ninot de fusta el nas del qual creix cada vegada que menteix, és a dir, parla. Ja em perdoneu el parèntesi però aquest ZP em té obsessionat, el llop disfressat de bambi amb un únic objectiu: espanyolitzar-nos, de Catalunya al País Basc.

Retornem al cartell enigmàtic que té una segona versió amb la individualització dels caps en grisalla dels monstres amb rostres animals: Aznar és el més lograt perquè el personatge encaixa bé el retoc de convertir-se en animàlia. En canvi, el pobre polonés recorda el frare bó de Robin Hood. La demagògia saragossana no es queda en els retrats sinó que va més enllà: l’eslògan no quadra amb el que ens venen perquè aquests líders no volen canviar el món sinó que el van voler canviar i el van deixar fet una piltrafa (què li preguntin a Obama). Alguns ja estan jubilats com Aznar, Bush o Chricac. D’altres no ho estan, com Berlusconi o Karinski però son minoria i per tant el temps verbal és inapropiat, demagog. L’esquerra acostuma a ser demagoga i utilitza el vell recurs d’afirmar-se negant. Lleig. ¿No hagués estat més encertat utilitzar la imatge de la seva candidata- com es diu?- com fan els altres partits?. ¿O es que no volen promocionar aquesta senyoreta Rotenmeier freda i antipàtica?. Potser. Clar que Raimon Obiols al seu costat és el Thiranosaurus Rex.

No és que els altres cartells publicitaris siguin el súmmum del bon gust, des del de CIU, amb un Tremosa de foto de comunió sobre un eslògan poc treballat “ARA” en fons orange, a la del guaperes Romeva o el menestral Junqueras. De tots els cartells el més enginyós és el del PSC tot i que la imatge és més antiga que l’anar a peu. Des de la Grècia clàssica s’adorava al monstre dels tres caps de nom Serapis i Tizià va pintar un quadre que penja de la National Gallery de Londres que és l’antecedent del cartell del PSC. Tres caps associats a tres animals son l’al·legoria de les edats de l’home, de dreta a esquerra: el jove amb el gos que significa el futur i la vida per endavant, l’adult i el lleó o la força, i el vell o el llop, la experiència. Obra de madurés on el geni venecià és quasi cinc segles abans un visionari de les grans idees del nostre Robespierre del carrer Nicaragua. La única diferència està en que el vell Tizià ens parlava de la brevetat de la vida i la imatge dels socialistes és la de la inconsistència d’un missatge, paradoxal en aquells que sempre, com a progressistes, han denunciat que la dreta utilitzi el crit de la por com a argument. Ras i curt, tots plegats aconseguiran que el partit més votat sigui el de l’abstenció. No m’estranya.

Artur Ramon i Navarro

Vestir del Barça

Fa uns dies la meva dona i jo vem rebre una circular de l’escola dels nostres fills en la que ens demanaven que els nens no anessin vestits del Barça i moderessin la seva passió per aquest final de temporada memorable. A nosaltres no ens afectava perquè els nostres fills van vestits de nens i no acostumem a disfressar-los ni per Carnaval. Tampoc vem veure cap missatge estrany en aquella carta, cap prohibició incoherent, ni vem pensar que el director fos de l’altre equip de la ciutat sinó que, al contrari, vem comentar que com deurien estar les coses perquè la direcció hagués prés la decisió d’avisar els pares perquè els nens i nenes baixessín el souflé de la barçamania.

És indubtable que el Barça d’enguany no té adjectius possibles, que el treball de la institució i de l’equip, des de Joan Laporta (sovint oblidat) fins al darrer recull-pilotes ha estat excel·lent. Però justament hi ha una discordança entre la bellesa i els valors que transmet l’equip i com arriben a la societat. Hi ha una alarmant infantilització de tot plegat, des d’aquests imitadors de festa de final de curs del Cracòvia passant per gent gran que només saben parlar de la cosa blaugrana. Senyors i senyores, amic i amigues: enllà del Barça hi ha vida i la vida ha d’estar per sobre del Barça. Mai no he entés els que programen les sortides familiars en funció d’aquests horaris intempestius en els que juga l’equip. El propi Gudjonsen declarava que va celebrar la Lliga sol ja que la seva dona i fills feia hores que dormien . Dilluns passat va irrompre a casa Alfonso un parroquià d’uns setanta anys fent sonar una trompeta que em va fer digerir l’entrepà de cop. En un bar de barriada tres energúmens cantaven l’himne cracovià dels tres títols amb mirada bovina. Energúmens com els que surten a rebentar la festa cada vegada que van a Canaletes, destrossant els aparadors i el mobiliari urbà fins que arriben els mossos i s’esdevé la batalla campal.

Retornant a l’ús abusiu de les samarretes a l’escola, un eminent sociòleg i pare del nostre centre em deia que li semblava fatal la carta enviada i que ja ho havia denunciat a l’associació de pares (pobre Marc, quin enrenou just a ell que no li agrada el futbol! ) i utilitzava aquell vell argument dels de maig del 68: prohibir prohibir. Mentre parlava pensava que si gent intel·ligent com ell no entenia que la forma és el mirall del fons, que el vestit explica una ànima i que ni a l’escola, ni al treball, ni a missa és adequat anar vestit de Messi, ¿què pensaria la burricie que predomina a tota escola, microcosmos de la societat?.

La mestra del meu fill gran ens explicava que volia escriure unes lletres d’agraïment a Guardiola perquè els valors que ha exhibit ell i l’equip s’han trasmés a l’hora del patí. I estic segur que entre els valors està el de celebrar les coses moderadament i estic segur també que els fills de Guardiola no van a l’escola vestits del Barça perquè si ho fessin desacreditarien la feina del seu pare, el missatge que tant bé comunica i que tants bons resultats ha donat: treball i humilitat. I sóc dels que penso que en aquesta temporada de tenebres, de crisi i de esgotament general, dues bones notícies ens han esperançat, cada una al seu nivell i incomparablement diferents però que comparteixen un mateix ideari i que ens ha il.luminat: Obama i Guardiola, encara que és veritat que tots dos partien de dos escenaris brutalment destrossats per la desídia i la incompetència dels seus predecessors (de Rijkaard em refereixo els darrers dos anys, de Bush a tot el mandat).

Artur Ramon i Navarro


Fe de errates:
A l’article Teoria de les rotondes la cita “menys és més” no és d’Adolfo Loos sinó de Mies van der Rohe. I am sorry

Teoria de les rotondes

La rotonda és un gènere dins de la xarxa viaria com ho és el conte dins la narrativa: un cercle en el que circulen els vehicles o les idees. Crec que van ser els anglesos els que es van inventar aquesta modalitat en el traçat de les vies i no m’estranya perquè condensa la practicitat del món anglosaxó: el tràfic flueix sense semàfors, tal com ho indica el seu nom “roundabout”. Als Estats-Units s’anomena “rotary” o “traffic circle” o “modern roundabout”. Des del punt de vist del perímetre, la rotonda és molt útil, tot i que mai acabo sabent si em toca passar a mi o si he cedir el pas, sobretot a la rotonda de les rotondes, la de la plaça Francesc Marcià a Barcelona.

El problema està en la part interior que sempre és terra de ningú. Què hi hem de posar?. I la majoria d’ajuntaments d’arreu del país han optat per seguir el model francès. En rigor, França va explotar la idea anglesa de la rotonda fins a l’extenuació, tant que molts ciclistes que participen al Tour acaben marejats o per terra després de tanta volta al voltant d’una rotonda. A moltes localitats franceses n’hi ha una cada cent metres i ara, arriba com sempre amb retard la moda a casa nostra. No seré jo qui discuteixi als experts en infraestructures viàries la utilitat o no de la rotonda per això tenim els tècnics,els experts i els amateurs com l’amic Marc Cuatrecasas. Però si discutiré la qüestió estètica que és la que m’interessa sempre i per sobre de tot. I la estètica és ben simple: menys és més que deia Adolf Loos. Si el bell mig del donut que és la rotonda perfecte i comestible no hi ha res més que el buit perquè hem de posar escultures o altra mena d’ornament per unir les vies?. Una escultura necessita sempre dues condicions: deteniment per a l’observació i la possibilitat de tocar-la, condicions que mai no es donen quan travessem el cercle atents a no accidentar-nos. L’exemple de la dificultat per omplir bé el cor del cercle està en la plaça Macià ja esmentada : un paisatge simbolista sortit d’un Brull, inútilment bell.

Hi ha varies tipologies en l’ornament de les rotondes autòctones: peces d’escultors de reconegut prestigi, d’escultors emergents, simulacres d’escultures amb elements naturals (un tronc, per exemple) i l’amuntegament d’elements reciclats a la manera de l’escultor Arman. Sitges per exemple ha optat per la primera opció, -la qual és la menys dolenta-, mentre Tona, localitat de gust sempre original, ha optat per la última en una rotonda que sempre està en obres.

Caldria fer un inventari de rotondes o una tesi doctoral, el tema dona per molt i tindríem molt per escollir perquè no hi ha cap localitat, de la costa a la muntanya, que no tingui un pavelló esportiu i una rotonda, faci falta o no, com a simples símbols d’un poder municipal quan els temps eren de vaques grasses.

Ras i curt: les rotondes no m’agraden, ni com a usuari a través del auto, ni com a contemplador estètic, encara que moltes portin les lletres capitals en pedra o marbre de la població perquè no ens perdem, ironia fina en un país com el nostre tan mal senyalitzat.


Artur Ramon i Navarro